COMUNICAT, part II: A l'atenció dels nostres amics

No era pas la nostra intenció fer una segona part del comunicat que vam publicar ahir a les xarxes socials, un text que, com imaginareu aquells que sou amics, no ha estat fàcil. És una passa que potser havíem d'haver fet abans, però de vegades és difícil veure en quin moment has de dir prou. Aquest moment és ara.

No volíem insistir, posar el dit a la nafra, però ens feu arribar que van dient que tot plegat és culpa nostra: que no hem demanat un permís a temps, que no hem presentat la documentació, que faltava el formulari B-65...

Som conscients d'allò que no hem fet, com som conscients d'allò que hem fet: tot el que se'ns ha demanat. Fins que hem dit prou. Han sigut anys de correus lynchians, situacions kafkianes, treballs herculis... Tots els dies eren el dia de la marmota.

Més enllà dels fets puntuals (subvencions, infraestructures, permisos...) la sensació que ens queda després de 16 anys de festival, 12 dels quals a Badalona, i diverses col·laboracions amb altres ciutats i entitats privades és que aquesta Administració no entén que no fem les coses pel nostre propi interès, ni tan sols per amor a l'Art (en majúscula i en minúscula). Si fos així, tant se'ns donaria fer-les aquí que a la Xina popular. Ho fem perquè ens estimem la ciutat, que va camí d'esdevenir, ja no una ciutat dormitori, sinó una sala criogènica.

Des d'un punt de vista de les pèrdues i els guanys, si deixem de fer la Poètica al Cementiri, d'accés lliure, qui perd és la ciutat. Si deixem de fer el Lletres a la Fresca, d'accés lliure, perd la ciutat. Si deixem de fer la sessió Palmarès, d'accés lliure, perd la ciutat.

Per això ens sap greu que, més enllà del soroll de les xarxes socials, s'estigui fent arribar als nostres amics que «no hem demanat un permís». Si aquest fos el problema, Badalona no tindria cap problema en realitat. I si de veritat creuen que aquest és el problema, certament ells també en tenen un.