Pandemència! Peterpandemència! Peterpandemònium!

per J.M.Muñoz Rovira “Humphrey”,
periodista i traductor

A veure, no sé si fer-me responsable de tot el que diré a continuació, potser tinc el bitxo  a dins com aquell anònim personatge adolescent de Radiguet que tenia el diable al cos, però en lloc d’una febre lúbrica, pateixo, amb bastants més anys, una imbecilitat asimptomàtica i espero que transitòria. També pot ser que no sigui asimptomàtica ni transitòria, que sigui manifesta, crònica i fins i tot congènita. És una sospita que em neguiteja. No sé si fer-me responsable de tot el que diré a continuació perquè encara no tinc ni la més remota idea del que diré a continuació. Faig cabòries, barrejo associacions en una mena de sudoku palimpsèstic, una mica com a Providence, el film “anglosaxó” del francès Alain Resnais, l’ancià i moribund escriptor Clive Langham (John Gielgud) es passava una nit d’insomni terminal, potser la vigília del seu traspàs, fent un editatge mental del seu improbable darrer llibre, provant un reguitzell de variants, intercanviant trames, escenaris, figures, situacions i diàlegs, en una oscil·lació frenètica entre la deliberació i el deliri que podríem anomenar “deliriberació”. Part del rodatge es va fer efectivament a Providence, la ciutat natal de H.P. Lovecraft, i si m’ha vingut al cap la peli no és tant per les seves eventuals metàfores d’infecció licantròpica com, sobretot, per les terrorífiques elucubracions del vell Clive sobre una paorosa ofensiva estatal contra la tercera edat desplegada per militars i infermers que també em fa pensar en la compulsiva eliminació de iaios per part dels joves a l’ucrònic i trasbalsat Buenos Aires de Diario de la guerra del cerdo, la novel·la de Bioy Casares que Torre Nilsson va portar al cinema escurçant-ne quelcom més que el títol: La guerra del cerdo. Semblen antítesis contemporànies de la desena plaga bíblica, l’aniquilació dels primogènits d’Egipte, o de la matança herodiana dels Sants Innocents. O potser profètics avanços informatius dels telenoticiaris d’un futur no gaire llunyà i ja del tot descarnat, sense placebos psicosocials ni entertainment paral·lel?

El ángel exterminador, de Luis Buñuel

A mi, que, no cal dir-ho, no sóc un refinat autor americà amb pinta de sir britànic que xarrupa Chablis mentre rumia el seu text pòstum i conjura els seus dimonis amb nocturnitat i al·legoria, ara mateix res del que he posat en el potser soporífer paràgraf anterior em treu la son,  el que em manté rabiosament despert mentre intento distreure’m redactant aquest article és força més prosaic, un inoportú abscés a l’entrecuix que em fa veure la padrina. Tots els grans són inoportuns, però aquest, el fill de sa mare, m’ha sortit a una setmana vista de la meva operació de cataractes. Me la van posposar dos dies abans de decretar-se l’estat d’alarma, he fet un confinament modèlic, gairebé tan radicalment involuntari i buñuelià com el que guardaven sense saber per què els personatges d’El ángel exterminador, però sense cap malestar físic, i tot just ara que em tornen a convocar a quiròfan apareix  aquest tocacollons purulent gros com un tercer testicle per fer-me la guitza i qui sap si enviar-me a urgències o, si més no, a retornar-me a la llista d’espera de l’ull pendent.  O sigui, reclòs, guenyo i mentalment segrestat per un furóncol catedralici no estic en condicions d’aportar una perspectiva gaire panoràmica del pandemònium en curs. Egocentrisme? Solipsisme? Aneu a pastar fang! Ja m’agradaria veure quina mena d’activitat salvífica mundial feu tots plegats, ehem, plegats no, cadascú entaforat a casa seva esperant a que escampi. A banda de fondre bateries de mòbil,  fatigar plataformes, posar-vos al dia en matèria de sèries endarrerides i d’altres solidaris etcèteres, vull dir. Bé, ara no us ho prengueu literalment, això que m’agradaria veure què coi foteu vosaltres perquè jo m’hagi d’avergonyir per tenir focalitzada l’atenció en el meu Krakatoa subcutani.

Abocar-se ara mateix a les intimitats domèstiques alienes seria  un exercici de tafaneria avorrit i redundant, gairebé un espectacle clònic. Res a veure amb quan ho feien el llicenciat Don Cleofás i el seu dimoni de companyia a El diablo cojuelo aixecant les teulades de Madrid o de Sevilla a mitjans del segle XVII. Un precedent zenital del 13 Rue del Percebe, ves per on, o de l’ 11 rue Simon-Crubellier, l’immoble sense façana (o conceptualment arrabassada per l’autor omniscient per a mostrar-nos, pis per pis, com hi viuen tots i cada un dels habitants) de La vie (mode d’emploi), l’obra mestra de Georges Pèrec. Que jo sàpiga, Proa la va editar en català com La vida, manual d’ús i Anagrama en castellà  com La vida, instrucciones de uso, un títol que en qualsevol idioma, segons com, sembla parit per a la nova normalitat, però què en l’original al·ludia a certes condicions d’autodisciplina experimental que s’imposaven a si mateixos en clau de repte creatiu específic per a cada nou llibre els membres de l’OuLiPo, l’obrador de literatura potencial fundat per Raymond Queneau, Sàtrapa Transcendent del Col·legi de Patafísica i rei indiscutible dels exercicis d’estil i a qui va dedicat aquest magne edifici novel·lístic i formidable trencaclosques de capítols-apartaments i  personatges-inquilins ple de cròniques urbanes des dels soterranis a les golfes que quan em toqui presidir la meva comunitat de veïns imposaré com a lectura obligatòria fins i tot als okupes. Quina millor manera de forçar la meva revocació immediata?

Tot i que no sé pas com, imitem per un moment a Don Cleofàs i el seu diable coix i d’una teulada a l’altra, fem un salt transatlàntic des del 17e arrondissement fins al terrat d’un edifici abandonat i ruïnós de l’extraradi de Caracas, on Adonai, un poeta frustrat, invàlid i llunàtic, que hi malviu amb sa mare i una arreplegada, ha instal·lat uns altaveus a través dels quals dona la tabarra al veïnat: “Aquí Radio Pandemónium, la emisora de un país en desarrollo... hacia su miseria”. Som al febrer de 1989, en els dies previs al Caracazo, l’esclat social contra l’augment del preu de la gasolina i la massacre subsegüent. També es veritat que ho podem veure sense moure’ns de casa, només cal localitzar la peli corresponent, rodada el 1997,  que el seu director i guionista, el veneçolà Roman Chalbaud, va titular Pandemónium, la capital del infierno, manllevant l’epígraf sense manies de Paradise Lost, o sigui, del Paradís perdut de John Milton, el visionari poeta cec, com abans ho va ser Homer o després Borges, i com no ho és Adonai, missatger mutilat que te ulls però, al contrari que Hermes, que a sobre els tenia alats, no té peus, apa, ja el podeu adoptar com a símbol precursor i extrem dels confinats. Més rar que un fill bord de Ripstein i Jodorowski o que un híbrid de rat-penat i pangolí. Lumpenització estètica, hipersublimació del grotesc, cutrerío il·lustrat, sexe peremptori, masturbació com a teràpia de primers auxilis, rebel·lió latent com un gra a punt d’esclatar, què més voleu?

D’un altre “tranco” podríem tornar a Providence, concretament al 135 Benefit Street, finca que data del 1763, que encara existeix, on Lovecraft va situar la seva narració breu The Shunned House (La casa evitada, aka La casa maldita), però ens prendrem el títol com una advertència i evitarem l’indret, estalviant-nos la repulsiva experiència de veure l’últim i imprudent intrús convertit en un blandiblup agonitzant, en un cadàver deliqüescent que va adoptant vertiginosament els rostres de totes les víctimes del casalot letal, construït sobre el cementiri privat d’una iniqua saga d’hugonots descendents de l’home llop d’Angers. Millor saltar de nou cap a França i trobar-nos amb Denis, el llop-home de Boris Vian, vegetarià i bon jan, que es metamorfitza en humà per una mossegada del Mag de Siam (home mossega llop, això encara és més noticia que home mossega gos!) i el fenomen de la licantropia s’inverteix en antipolicandria, i em ressuscita el gust pels jocs de morts, vull dir de mots, i em poso a cridar com un nen els que duia al cap sense saber que fer-ne ni com ficar-los (“Pandemència!” “Peterpandemència!”, “Peterpandemònium!”) i d’ací salto a Automoribundia, que és com va titular la seva autobiografia Gómez de la Serna, que tant de bo em presentés el seu Doctor Inverosímil, que em curaria el gra i les cataractes desinventant els bisturís, o reenviant-me a Boris Vian i la seva boira blau on l’amor és cec de debò i ningú vol recuperar la vista i això que ara em sembla que he vist passar el mateix futbolista que es creua sense solta ni volta en les “deliriberacions” de Mister Clive Gielgud o Sir John Langham. Torna el futbol!

.