POST-APOCALIPSI A LA TELEVISIÓ

per Jaume Benedito,

músic.

Des de sempre, ser el supervivent d’una pandèmia i viure en un ambient post-apocalíptic ha estat una possibilitat que he vist com força agradable. De fet, encara avui, després del que ha passat, em segueix agradant. La culpa la té, clarament, una sessió de Mad Max 2 al cine Verdi cap al 1983 o el 1984. En aquella època, el Verdi era un cinema de reestrenes on es podia veure Krull i on el taquiller insistia a dir-li al meu tiet adolescent que no era recomanable que em portés a veure aquella mena de pel·lícules. Malgrat les recomanacions, mai hi havia hagut cap problema i entràvem a la sala, vèiem la pel·lícula i tornàvem a casa a temps per veure l’Un, dos, tres. Però amb Mad Max 2 va ser diferent, el taquiller va insistir, fins i tot amb crits, que aquell dia no ens deixaria passar perquè la pel·lícula era d’una violència extrema i un nen com jo no podia veure aquella mena d’imatges. No sé què va passar ni com s’ho va fer el meu tiet, però vam acabar a la sala, vam veure la pel·lícula, vaig desitjar tenir un bumerang com el del nen que hi apareix i vam tornar, tot just acabar, cap a casa.

L’ambient àrid australià, evidentment, era difícil de trobar vivint a Barcelona i, potser per aquest motiu, cada vegada que trobava una pel·lícula on ciutats desertes, o terribles desenllaços anunciats, hi tenien presència em quedava atent davant del televisor. Parlaria ara de La noche del cometa o de The quiet earth però no vull que aquest escrit es converteixi en un exercici de nostàlgia dels 80 així que reivindicaré els protagonistes per excel·lència de les pel·lícules on les pandèmies fan efecte i deixen un paradís post-apocalíptic al seu darrere: els zombis.

 

Sí, sé que ara és fàcil trobar sèries, pel·lícules, websèries, podcasts, espectacles de titelles i una infinitat de projectes destinats únicament als zombis, però els zombis van ser, durant molt de temps, el refugi perfecte per a aquells que, de tant en tant, fantasiejàvem amb la fi del món i érem prou il·lusos com per pensar que hi sobreviuríem. La sensació que teníem quan trobàvem una pel·lícula de zombis remarcable només era comparable a l’alegria d’un científic trobant una vacuna per reanimar els morts (hola, Dr. West!).

En realitat, i si hem tingut la sort de no tenir a cap ésser proper afectat per la pandèmia, l’hem viscut de la mateixa manera que vivim les pel·lícules que van sobre aquesta temàtica. Els carrers deserts, silenci, els animals en llibertat per les ciutats... Tot molt evocador i propi d’un escenari de pel·lícula de gènere però, també, viscut com si veiéssim una pel·lícula de gènere: per la televisió. Hauria volgut agafar el meu succedani d’Interceptor (un Daihatsu tan estret que puc moure el retrovisor del copilot des del seient del pilot sense esforç) i recórrer els carrers a la recerca d’aigua, de malfactors amb estètica punk o de zombis (lents, si us plau) però, com en el cas del taquiller del cinema Verdi de l’any 83, és probable que algú m’hagués aturat i m’hagués fet tornar cap a casa per seguir veient l’espectacle per televisió.